domingo, 10 de junio de 2012
[R] Chelo Álvarez
sábado, 26 de noviembre de 2011
[B] Roser
[D] Roser
Dile
Dile a tus ojos que me sueñen
y allí donde duerme lo escondido
dile a tus labios que me besen.
Dile a tus manos que me acaricien
y bajo mi cuerpo amanecido
dile a tu boca que me anhele.
Dile a tu voz que me susurre
y entre la seda del silencio
dile a tu alma que me recuerde.
Dile a tu piel que me busque
y junto a la vereda del deseo
dile, dile a tu tiempo que me espere.
miércoles, 23 de febrero de 2011
[ I ] Herminio Sanz
Impetu
Gritando tan alto
matarás tu voz.
No,
contestó.
Romperé los tímpanos
de todo aquel que escuche,
aún siendo ninguno.
[S] Manu
Su recuerdo ya no me quiebra la voz.
Su recuerdo ya no me quiebra la voz.
Se muere. Se mueren. Se han muerto.
Y poco importa si llovió
O si atropellaron a algún perro
En el día de sus ataúdes;
Si era estrecha la sepultura
O si la muerte fue simbólica.
Ya no están.
Y en esa ausencia importante
De voz y de trascendencia,
Reconozco la herencia involuntaria
En forma de carencia asimilada:
La aversión al destino de hombre.
[N] Manu
Nunca,
Ni con palabras cercanas
De libro prestado;
Ni con leves episodios
Evocados,
Nunca…
En las sienes doloridas
Llevo promesas rotas
Y las lágrimas que te debo
Saben a nunca,
Nunca…
lunes, 7 de febrero de 2011
[V] Catarina Peça
Viagem
Queria lançar a vela
E viajar pelo teu corpo
Com o vento do sul
Correndo o risco
De perder o norte
Sentir a maresia
Inalar o teu cheiro
Intoxicar-me contigo
Lamber-te o sal da pele
Morder-te a ponta do sorriso
[A] Mingo Meseguer
Animalades humanes
amaçades de present.
Amanides enigmàtiques
arnesades de cristall.
Antigor,
embolics de bells adolescents
enganxats de disfresses vermelles.
Accions,
reconciliació divina
amb gran regust de penediment.
Alço la veu:
a favor dels aturats,
dels sense sostre,
dels captaires de deixalles.
Alço la veu:
en contra dels poderosos financers,
dels especuladors sense escrúpols,
dels polítics corruptes.
Alço la veu,
ple d’indignació,
però també
ple d’esperança.
Acusadors de la vida
atabalen els poetes.
jueves, 13 de enero de 2011
[G] Marianna
Giros
Cuando los giros son constantes
llego a precisar el momento exacto
de cerrar los ojos.
Y sentir miedo,
comienza a ser parte de esa rutina
de intranquilidad cardíaca.
lunes, 8 de noviembre de 2010
[A] Manu
A este lado de mí,
Donde genero los últimos castigos,
El no preceptivo y el negro sentimiento,
Acabo siendo yo, mis aguas muertas…
A este lado de mí,
Donde en ti me vertebraba, casi soledad,
Y el sufrimiento de los ojos era necesario,
El ego derramado…
A este lado de mí,
Me rebelo en distancias absolutas
Y todo lo que tengo para el hombre
Es un principio:
El hombre, olvido solamente…
[A] Roser Folch
A la sombra de un beso
Crujen las alas de mi pensamiento
por no querer saber lo que por ti siento
te olvidé en una tibia madrugada
te soñé bajo la luna y mi almohada.
Se escuchan los latidos en el viento
y parpadea mi boca sin tu aliento
porque te amé en una noche callada
y cerré mi piel para no sentir nada.
Rotas mis manos te escriben un verso
prisioneras eternas de un mudo deseo
fuiste placer a la sombra de un beso
entre las llamas de éste amor ciego.
Yacen los sueños tras un cielo inmenso
donde nadie alcanza ni siquiera el tiempo
se apagará el poema a la sombra de un beso
aquél que te dí… Donde muere el silencio.
[S] Joan-ignasi Elias
Sóc bosc entre els sols ingràvids
A R. A.
Sóc bosc entre els sols ingràvids
i eclipso l’oculta pluja batent;
recelo dels rars signes de l’aire
que desxifro com antics llavis de cel.
M’atrau l’alè indivís de l’instant
que m’abraça sense treva
ni reserva ni engany.
Camino, peu alat de la claror,
cap al vespre dels sentits,
i m’acullen els braços dels sons obscurs
que siluetegen en la verdor adormida.
La nit és el petó promès de l’eternitat!
[P] Joan-ignasi Elias
Parpelleja la nit, hora immune...
Parpelleja la nit, hora immune.
L’albada és una por fidel
on descobreixo les meves ànimes,
les pupil·les dels meus petits murs.
I m’aturo, sota el cel indiferent,
tenebra contra silenci,
on els dilemes del temps callat
són deu mil miralls d’amnèsies.
Parpelleja la nit, hora immune.
I desafio tants vells trajectes,
destil·lo tantes nostàlgies i tants delits,
tants inferns, tants vestigis,
tantes mirades absents...
Però, com m’acull l’horitzó...
Entre ferralla d’àncores, sóc a port,
estripant vol de calendaris,
aturant tots els vertígens,
renunciant a cent destins.
Parpelleja la nit, hora immune.